Fa un segle, moure’s per la frontera amb França no era tan simple com es avui en dia. L’accés a grans carreteres i vehicles a motor ens permeten creuar els Pirineus en qüestió de minuts, però també gràcies als tractats de Schengen que ens permeten travessar als ciutadans europeus per la gran majoria d’estats membres sense duanes. En canvi, dècades enrere no era tan fàcil creuar la frontera entre dos estats, encara que fossin europeus.

Els traginers coneixien i patien molt bé les molèsties d’haver de creuar les duanes regularment. La feina de traginer és l’antecessor de l’actual transportista, una feina centenària que consistia en transportar mercaderies en carro o sobre el llom dels cavalls, ases, mules… Aquests traginers es dedicaven a transportar mercaderies (aliments, collites, fusta…) tant a nivell local com per llargues rutes.

Encara que pensem que aquesta feina és molt antiga, encara va perdurar al nostre país fins a principis de segle XX, i trobem alguns exemples també a Vilafant. És el cas d’en Pere Prats Capdaigua, nascut a Bàscara al juliol de 1889 (segons el passaport del 1919, o el 13 d’agost del 1892 segons el salconduit de la dictadura franquista) , però que es va establir a Vilafant, on va treballar de traginer, i entre d’altres portant llenya des de Vilafant fins a Perpinyà.

Passaport d’en Pere Prats Capdaigua de 1919 per creuar la duana amb França

A finals del segle XIX, la figura del passaport no estava estesa, es vivia més aviat com a molèstia, trava i problema que no pas benefici pels viatgers, comerciants o els mateixos estats. Però a partir de 1914, en esclatar la Primera Guerra Mundial, França va decidir instal·lar un control de qui travessava les seves fronteres, i així va ésser com el passaport es va convertir en una eina essencial de control entre estats. França va marcar el referent en demanar que els passaports tinguessin una foto del ciutadà i les seves empremtes digitals (dels cinc dits), com podem observar en el passaport d’en Pere Prats.

Certificat d’expedició del passaport de Pedro Prats

Aquest passaport, certificat a Portbou l’1 de febrer de 1919, permetia realitzar la ruta Vilafant-Perpinyà en carro, transportant troncs en un viatge que durava aproximadament una setmana. Desconeixíem encara si realment hi havia una ruta comercial estable entre Vilafant i França o fou una transacció puntual.

Per la informació que ens ha facilitat la seva neta Pilar Prats, coneixem que en Pere va acabar dedicant-se a la agricultura a Vilafant, però de tant en tant seguia fent transport de mercaderies agrícoles 30 anys més amb comerciants i agricultors de Perpinyà. Durant el franquisme les fronteres eren més restrictives i vigilades, i en aquest cas a en Pere se li va expedir un salconduit (“Salvoconducto”), un document que et donava una seguretat jurídica per travessar la frontera amb una ràpida caducitat, als tres mesos.

Hi hem pogut accedir a aquests documents gràcies a la col·laboració de Pilar Prats Rispau, la neta d’en Pere Prats. El passaport de 1919 el podem consultar al portal Memòria Digital de Catalunya,ofert des de la Biblioteca Fages de Climent, i el salconduit del 1955 ha estat una aportació al propi Arxiu Digital de Vilafant.