La història de Vilafant ha estat molt lligada a una gran indústria que ha desaparegut, només ens queda el seu record en forma de ruïnes.

Vilafant fou un referent industrial i artesà rajoler i dels totxos. Des del segle XVII tenim constància que a Vilafant hi existien diversos forns (la majoria familiars però també d’industrials grans) on es cogueren totxos i maons.

La zona de l’escola Sol i Vent i els voltants de Palol Sabaldòria  són terrenys molt rics en argila, així que es van crear forns arreu del camp de Vilafant per aprofitar la terra. Actualment només queden les restes de tres forns dels més de una quinzena que van arribar a coexistir.

Situació dels tres forns, pràcticament coberts per la vegetació

Aquests 3 forns se’ls coneix per la seva situació, els forns de Can Falgàs. Estan a entre 50 i 150 metres de distància del camí de la bòbila, en mig del camp i envoltats de vegetació. Els separen poc més de 40m entre ells i pateixen força deteriorament. Per ara desconeixem qui foren els propietaris i fins quan aquests forns van ésser utilitzats.  

Imatge per satèl·lit dels forns, ubicats entre el Nucli Antic i Les Forques, prop de la Bòbila i de Palol Sabaldòria.
Pou situat al costat del forn nord

Aquests forns de rajols petits tenen forma quadrada o rectangular, amb estructures totes fetes de totxanes. Per aprofitar l’espai, aquests forns es soterraven per evitar l’edificació. Així la càmera de cocció queda arran de terra mentre que la foganya estaria per sota. Era molt habitual trobar pous d’aigua a prop d’aquests tipus de forns, ja que la massa feta amb argila pels maons requeria de molta aigua. Els totxos i maons se’ls hi donava forma al costat dels forns. Aquests edificis tenen boques d’entrada al nivell més baix on els rajolers introduïen la llenya o el carbó constantment per mantenir el foc durant el procés de cocció dels rajols i així mantenir una temperatura d’uns 1.000 graus.

Aleshores es col·locava la producció de maons, totxos, rajols… a sobre la graella, a la càmera de cocció, on les peces estarien uns dos dies coent-se. La part superior es taparia amb una coberta no fixa, per mantenir la calor i protegir de la pluja, però que deixés sortir el fum.  Els forns tenien uns passadissos coberts on s’accedia a la càmera de cocció  Després la producció estaria dues setmanes per refredar-se, i ja estarien endurides i llestes per extreure-les del forn. De cada fornada sortien entre 30 i 50 tones de totxos.

Forn sud-oest

Vista general del forn, mig gairebé cobert per la vegetació

El forn situat al sud-oest, i més pròxim al camí, es tracta d’una estructura rectangular d’uns 13 metres quadrats que malgrat estar coberta per la vegetació es troba en bon estat de conservació. Està construït de maó lligats amb morter de calç, amb una estructura excavada al terreny natural. L’única paret visible des de l’exterior és la façana sud-oest, on es troben les dues boques de entrada de la foganya. Una de les dues boques està soterrada per sediments, mentre que l’altra encara es conserva relativament intacta. Tenen un diàmetre de dos metres aproximadament.

Boca esquerra del forn, on els sediments han tapat l’entrada.
Boca dreta del forn que segueix amb la obertura intacta per on entraven els feixos de llenya

Per arribar a la càmera de cocció ens hem d’enfilar per les muntanyes de sediments i terra (totes plenes de vegetació) que envolten aquesta façana. Des de fora no es pot identificar cap paret, ja que només hi queda terra, però les parets internes es conserven encara. La càmera té una planta rectangular de 3’85 per 4’85 metres, i uns 5 metres de profunditat. La graella està parcialment destruïda, i la vegetació ha guanyat terreny contra els totxos. Fins i tot un arbre sencer ha crescut des de la part baixa fins a superar en alçada al forn.

Interior del forn: la foganya es trobaria a la base de l’arbre
Les restes de la graella del forn, d’on sortia el fum i l’escalfor que coïa els maons i els rajols.

Forn nord

Façana sud, on podem observar el passadís bloquejat per terra i vegetació
Entrada principal del forn, amagada per la vegetació

El forn nord és el més gran i el millor conservat. Aquest forn rectangular té una mida d’uns 9 per 11 metres de superfície, excavat també sota el terreny. També fou construït amb maons lligats amb morter de calç.

La paret exterior oest està molt malmesa i s’aprecien algunes juntes refetes amb ciment. La façana principal mira cap al sud-est, per sota del nivell del camp, però sense cap escala, camí o entrada natural conservada. Un cop passada la vegetació i arribat a la boca del forn, encara es conserva la pavimentació feta amb lloses de pedra quadrangulars.

Façana sud-est del forn, l’entrada millor conservada de tots 3 forns

L’obertura del forn és molt gran i ampla per treballar, un arc de 2’90 metres d’amplada i de 2’70 metres d’alçada. L’arc de mig punt de doble fila de rajols verticals suporta tota la estructura. Destaca el sostre de l’entrada a l’obertura a la foganya, on veiem una successió de diversos arcs fets amb maons que es van rebaixant a mesura que s’acosten a la boca de la cambra de combustió. És molt probable que es tracti d’un adornament purament estètic, típic del modernisme industrial de l’època.

Detall dels arcs modernistes a la boca del forn
Runes al interior del forn, on estaria la foganya, vist des de la boca de l’obertura.

En aquesta façana trobem diverses obertures, algunes en forma pentagonal, que serien utilitzades com armariets o estanteries. Aquí trobem l’única pista per datar aquest forn. A la part dreta trobem un d’aquests pentàgons, on podrem trobar gravat al morter “1930”. Aquesta seria la data on es va construir el forn o, com a mínim, fins que fos utilitzat.

Armariet construït dins la paret, amb la inscripció 1930 gravada a la dreta.

A la façana nord-est trobem l’entrada al passadís que porta a la càmera de cocció. Aquesta façana està gairebé perfectament conservada i des de dins es pot veure les restes de la graella. La càmera presenta una planta rectangular de 2’80 metres per 3’50 metres i una altura d’uns 4 metres.

Façana nord-est, on veiem que la vegetació ha crescut fins i tot a sobre el mur
Interior de la càmera, on veiem les restes de la graella, una bona part ja derruïda, feta tota amb maons

Forn sud-est

Vista exterior del forn sud-est, on queda completament amagat

Aquest forn és el pitjor conservat, el seu estat és gairebé ruïnós i és molt difícil de visualitzar. Aquest forn també va ser excavat al terreny natural, i només podem distingir la planta amb les restes d’un mur de maó lligat amb morter de calç. Amb aquest estat no podem distingir on estarien les boques d’entrada, ni la distribució del forn, degut a aquest estat ruïnós suposem que es tracta del forn més antic que es conserva a Vilafant.

Restes del mur millor conservat del forn

Desconeixem encara molts detalls de la història que envolta aquests forns, el seu record comença a estar igual d’enfonsat que les seves estructures.

Vilafant fou un motor industrial i artesà centrat al món rajoler molt important durant segles, una industria que ja està extingida des de fa dècades. Però encara ens queda el record físic de aquests tres forns, que haurien estat en funcionament aproximadament entre els segles XVIII i el XX.

Bona part de la informació l’hem extret de l’estudi encarregat per l’Ajuntament de Vilafant a l’arqueòloga Anna Augé emmarcat en els estudis de patrimoni cultural del POUM: “Documentació gràfica dels forns d’en Falgàs

Anuncis