En el terme municipal de Vilafant es troba un dels 12 arbres monumentals de l’Alt Empordà. L’Alzina de la Font de Can Massanet es tracta d’una “quercus ilex, subsp ilex“, la variant més comuna de les alzines europees. Aquesta espècie, típica del mediterrani nord, és de fulla perenne, longeva (poden viure segles), de creixement lent i l’aglà és el seu fruit.

Tronc de l’alzina, sortint de la font.

L’Alzina de la Font de Can Massanet fou catalogada per la Generalitat de Catalunya com a arbre monumental l’any 1991, atesa la seva impressionant mida i l’impacte cultural a Vilafant. Quan es va catalogar fa 30 anys messurava 18 metres d’alçada, 3’46 metres de diàmetre al tronc i una copa circular de 23,2 metres. No sabem exactament l’edat d’aquesta alzina, però se li atribueixen més de dos-cents anys.

Detall de la font, actualment tapiada on només hi brota l’aigua del subsol.

Aquesta alzina ha crescut a sobre de la Font de Can Massanet, de la que ha begut durant tots aquests anys, així s’explica el seu fort creixement ja que està regada constantment. Situada dins del terreny de la casa pairal de Can Puig Massanet, és d’accés públic seguint el camí des del nucli antic.

La zona sud-oest de Vilafant és molt rica amb aigües freàtiques i fou exportadora d’aigua a la resta del poble (i també a Figueres des del 1917 fins els anys seixanta quan Figueres es va poder abastir amb el pantà de Darnius).

Tota aquesta aigua sortia en forma de font pública, just on l’alzina va créixer de manera natural. Actualment la font està tapiada i brolla directament al terra, i des de fa anys es va considerar que no era potable.

Camí cap a l’alzina, on es veu la casa pairal de Can Puig Massanet al final.

Aquesta font, junt amb la alzina, fou i segueix essent un punt d’unió del poble. La font reunia els veïns de Vilafant, que venien a berenar o a passar la tarda a la ombra de l’arbre. Era tan popular aquesta font com a punt d’unió i disbauxa, que en Manuel Bertran li dedicà una sardana l’any 1945.

Fotografia familiar de l’any 1924 a la font de la alzina.

Fins i tot, el mateix Salvador Dalí venia a berenar entre 1975 i 1976 cada cop que venia a Vilafant a la fàbrica de mosaics (encàrrecs per la seva casa de Portlligat). Dalí feia aparcar el seu Cadillac a la entrada del camí, i mentre Gala esperava al cotxe, Dalí berenava xocolata sota l’alzina (pàg. 69 del llibre “Vilafant”). Des del poble sempre s’ha sospitat que existeix fins i tot algun gravat sobre l’alzina, qui sap si algun dia sortirà a la llum.

Copa de l’alzina.

L’alzina va córrer el perill de desaparèixer durant la Guerra Civil, però no per cap batalla, sinó per la fred de l’hivern de 1937: alguns veïns d’altres poblacions volien talar l’alzina per aprofitar la fusta per fer llenya (la fusta de les alzines és molt útil com a carbó vegetal). Els veïns de Vilafant es van negar en rodó, i van salvar un dels patrimonis naturals més importants del poble, que ha servit durant generacions com a punt d’unió per a jugar i petar la xerrada.

La fotografia de l’any 1924 ens l’ha aportat la Maleu Solés. La fitxa tècnica de l’arbre la podeu llegir al portal gencat.cat .

Anuncis