Aquesta entrada es troba englobat en la celebració dels 900 anys de la primera menció de l’Església de Sant Cebrià de Vilafant. Aquest post estarà enllaçat amb la resta de entrades dedicades a l’església de Sant Cebrià.

Testament de Manicleta de 1119

En el municipi de Vilafant tenim constància d’assentaments humans des del neolític, passant per campaments ibers i romans. Però en aquests 5000 anys d’assentaments a Vilafant no tenim cap font documental que ens indiqui un edifici en concret fins al 1119. En el testament de Manicleta es menciona que va ser firmat pel jutge Ramón Bernat i per l’abat de Vilabertran Pere Guillem davant l’altar de Sant Cebrià a Vilafant. Es torna a mencionar l’altar a “Sancti Cipriani de Vilafedante” 1193 en un altre testament de Ramon. Aquests documents testimonials es feien per la gent que no sabia escriure pogués donar constància de les seves possessions, i en aquests testimonis venien persones de diverses localitats per donar constància de aquestes possessions. Destaca el fet que aquests actes testimonials només es feien davant d’uns pocs altars privilegiats, sent el de Vilafant un d’ells.

La població medieval a Vilafant era molt dispersa, masos separats entre ells o un petit nucli eclesiàstic a Palol Sabaldoria amb 3 focs. A finals del Segle XI es comença a urbanitzar la sagrera, l’espai sagrat d’uns 30 passos de distància al voltant de l’església. Dins d’aquest cercle hi havia plena immunitat pels qui s’hi acollien, similar a qui es trobava dins del temple. Qualsevol agressió feta en aquest terreny era considerada profanació. Dins d’aquest terreny s’hi construïen cellers per guardar les collites, i així va néixer el nucli urbà del poble de Vilafant.

Escut i inscripció gravades davant la porta de l’església

El 1420 el bisbe e Girona va fer constar que en aquesta parròquia es trobaven tres altars, el de Sant Cebrià, el del Sant Esperit i el de Santa Maria i el 1588 el bisbe de Girona autoritzà la construcció d’un altar dedicat a la verge del Roser, sembla que substituint al de Santa Maria.

La població urbana de Vilafant va néixer des de la església cap a la seva basant sud-est. Encara que Palol Sabaldoria fos un nucli urbà anterior, el focus poblacional es va consagrar en el nou temple de Sant Cebrià. De aquest nou punt urbà sorgeixen els camins de Figueres a Besalú, i el camí de Vilafant a Borrassà.

Fotografia de la carretera de Besalú al revolt de Can Massanet al 1888

Al 1359 es va realitzar un fogatge a Vilafant on es van comptar 23 focs al nucli de Vilafant (103 habitants) i 3 a Palol (12 habitants). Al 1497 els focs es van reduir a 11, seguint la tònica general de la crisis de la baixa Edat Mitjana a Catalunya.

Quart plafó de l’exposició dels 900 anys d’història. Cliqueu aquí per veure el tercer plafó i aquí per veure el cinquè.