Aquesta entrada es troba englobat en la celebració dels 900 anys de la primera menció de l’Església de Sant Cebrià de Vilafant. Aquest post estarà enllaçat amb la resta de entrades dedicades a l’església de Sant Cebrià.

Com a la majoria de  poblacions medievals, el cementiri estava emplaçat al costat de l’església parroquial, en els nuclis urbans dels pobles i ciutats. En  el cas de Vilafant era un cementiri molt petit, situat al costat est del edifici i que va quedar gairebé ple a finals del S.XIX. El 1900 l’Ajuntament ja va voler comprar un terreny per edificar un cementiri nou, ja que el vell estava complet i molt envellit. Després de 10 anys de gestions, l’Ajuntament va comprar un terreny a 800 metres de l’església a Josep Albert Barret, enginyer industrial que vivia a Barcelona. El preu del terreny foren 900 pessetes, incloses oliveres que el Ajuntament es va afanyar a vendre per iniciar quan abans millor la construcció del nou cementiri. L’encàrrec fou per Josep Laporta, enginyer del cos de mines, que dividí el cementiri en dos, el civil i el catòlic. Es va projectar una capella, una sala d’autòpsies i una sala mortuòria, aquestes dos ultimes ja inoperatives.

Carrer església fotografiat al 1915, per Josep Salvany i Blanch, on encara es veu el cementiri antic

El 1913 es va clausurar el cementiri de davant de l’església i es va inaugurar el cementiri actual. Al 1920 es va ampliar amb la construcció de nous nínxols a la part oest. Al 1924, es va enderrocar definitivament el cementiri de l’església, portant totes les restes trobades a una fossa comú del nou cementiri.  El nou cementiri ha vist dues ampliacions considerables cap a la seva vessant oest; als anys 90 es va construir una nova secció del cementiri que aquesta fou ampliada al 2005.

Imatge aèria del 2017 on es poden veure els diferents blocs arquitectònics de les seves ampliacions.

A l’església ja no ens queda cap rastre del cementiri, però encara s’hi conserven làpides i inscripcions en la seva estructura. En el seu interior trobem dues lapides situades en el terra del altar. Aquestes dues lapides, una a cada costat de la taula del altar, van ser mogudes del seu lloc original per aprofitar-les com a peces ornamentals del terra del altar. La del costat esquerra es troba molt desgastada i il·legible, mentre que la de la dreta es troba en millors condicions. La lapida de la dreta es pot llegir “Hec perme Joseph Massanet et Batlla, Fabricata sepultura et desentib et ascendetibus hi storum et per meoss aesunt nomiata 19 JUNY ANNO 1775”. Aquesta sepultura ha estat fabricada per mi, Josep Massanet i Batlle, per a mi i els meus descendents i ascendents, 19 de juny de 1775. Aquesta làpida va pertànyer a Josep Massanet, membre de la família de Can Puig Massanet i que suposem formava part del cementiri, i en algun punt es va aprofitar aquesta llosa per fer un nou cobriment del terra del altar.

Làpida de Josep Massanet al costat dret de la taula del altar

Per últim, destaca la presencia de dues làpides convertides en una creu en la paret de l’annex de la façana sud-est. Dins de la creu podem trobar les dues inscripcions originals de les làpides, encara que només s’ha entén el text de la làpida superior, ja que la inferior no es part de la creu original si no de un altre tros de làpida. En el text de la part superior es pot llegir: “ihs x hobiit stefa de podio pma die marcii ano dni mº ccccº”; Jesus Crist. Ha mort Esteve de Puig, el primer dia de març de l’any del Senyor 1400.

Creu incrustada a la paret del annex est de l’església, just a sobre del monument a les víctimes del incendi.
Il·lustració del text que es troba en les dues làpides que formen la creu.

Últim plafó de l’exposició dels 900 anys d’història. Cliqueu aquí per veure el cinquè plafó.