La festa major de sant Cebrià de 1866

Sant Cebrià és el patró de Vilafant des de fa segles. El document més antic que coneixem on es mencioni l’església del poble ja parla de l’altar dedicat a Sant Cebrià (1119). L’Església catòlica marca la seva festivitat el dia 16 de setembre i a Vilafant s’hi porta celebrant des de fa molt de temps.

Vilafant sempre ha sigut un poble molt festiu. La festa major al setembre, la festa del Carme al juliol (festa popularitzada pels rajolers), les festes de la Puríssima, el carnaval… La tradició festiva dels vilafantencs era coneguda a tota la comarca i era molt habitual que vinguessin veïns d’altres poblacions, sobretot de la veïna Figueres. La premsa local de la comarca sempre ressenyava les festes majors a Vilafant, però la de 1866 és especial.

En l’edició del 20 de setembre de 1866 trobem una crònica extensa de la festa major de sant Cebrià de Vilafant, però no està escrita pels redactors del diari “El Ampurdanés”. Es tracta d’una espècie de carta al director, escrit per un veí i amic de Vilafant que explica com es viuen les festes de Vilafant en primera persona. La ressenya d’aquesta festa major, que va caure en diumenge, comença amb elogis pels veïns i joves del poble. Es descriu com “no fallen mai davant la festa, sempre cantant i si fes falta ballarien sobre un punxó; encara que també són trempats a l’hora de treballar.“

Aleshores es descriu el gran atractiu d’aquesta festa, l‘orquestra de Pep Ventura. Vilafant ha sigut des del naixement d’aquesta dansa un gran nucli sardanista. Veïns com Josep Junquer (amic personal d’en Pep) havien escrit manuals de com dansar aquest ball i mai faltava una orquestra per les festes de Vilafant. És tal l’afició per la festa i la sardana que en la majoria de pobles es preparen dues carretes perquè els músics estiguin elevats. En canvi a Vilafant s’hi preparava des de ja feia anys un espaiós entarimat de fusta decorat amb vistoses garlandes de boix. L’orquestra, dirigida pel mateix Pep, despertava sensacions i era una habitual de les festes de Sant Cebrià.

En aquesta ocasió va tocar dues sardanes conegudes pel poble: “La sonàmbula“ i “la sardana dels ragolers“. Aquesta última està dedicada als rajolers i treballadors de Vilafant, era un èxit entre els vilafantencs i era cantada per tothom i amb moltes ganes. L’autor de la crònica lamenta que el temps fos de pluja dilluns, i que la festa no pogués ser tan animada com fou el diumenge.

Qui escriu aquesta crònica no firma de manera concreta el text, simplement escriu “Lo noy gran de Can Miquel”. El més probable és que aquest noi sigui Miguel Coll de Àlvarez (1825-1896). En el mateix text parla de com vol agrair al director i a la seva dona (entenem que són amics personals) l’oportunitat de poder escriure ell la ressenya de la festa del seu poble, i els hi agrairia fent-los una referència a la seva persona en l’obra de teatre “Els minyons de Vilafant”.

Aquesta obra fou estrenada al teatre municipal de Figueres (avui dia Museu Dalí) l’any 1863. D’aquesta obra de teatre no tenim gaires dades, però sabem que el seu autor és Miquel Coll. Es tractava d’una comèdia lleugera, i destacava per tractar-se d’una obra bilingüe entre castellà i català. No es conserva cap document d’aquesta obra, només ens ha quedat les ressenyes en la premsa local, però podríem suposar que es tractaria d’una obra amable i simpàtica sobre els joves de Vilafant, segurament mencionant la vida als forns de rajols.

En Miquel Coll fou un advocat del jutjat i escrivà de Figueres que també feia de poeta i dramaturg. També fou un gran amic de Pep Ventura i li va escriure la lletra de la sardana “Les noietes de Figueres”, que fou la primera sardana simfònica de la història. També apareix en el testament d’en Pep que el va nomenar curador del seu fill Benet Ventura fins que arribes a la majoria d’edat. També destaca el seu amor per la llengua catalana, ja que en aquests anys el català escrit estava reservat a espais culturals més tancats i no era llengua escrita d’ús habitual. Així i tot, en Miquel s’anima a escriure en català (encara arcaic i 60 anys abans de la normalització de Pompeu Fabra) i en el mateix text explica que l’ha après en la seva estança a Barcelona.

La fotografia de Figueres i l’hemeroteca digitalitzada la podeu consultar gracies a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres. La biografia de Miquel Coll l’hem trobat a la tesis d’Anna Costal i Fornells.