El Mas Requesens

Una part important de la font documental emprada per l’elaboració d’aquest post ha estat el treball de Màster en Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia (UB) realitzat per Íngrid Castañé Curiel i Roger Llopart Marrero l’any 2016.

Vilafant, a causa de la seva gran extensió i terrenys cultivables, hi trobem una quantitat significativa de masos. Mas Bonet, Costa, Quatre Vents, Floreta, Serrats o Roura són alguns dels diversos masos del municipi, però el Mas Requesens és un dels que disposem de més informació històrica.

Aquest mas es troba al Nucli Antic del municipi, al carrer Requesens núm. 30. Per la part nord-oest limita amb la Carretera Nacional 260, el Carrer Comerç. A la part sud-est limita amb el camí Mas Bonet i per tota la part Nord està vorejat pel Rec de les Costes, una petita riera que enllaça amb el Manol en el centre de Vilafant.

Aquest mas fou construït durant la segona meitat del S.XVI. El cadastre data l’any 1602 quan es va realitzar la construcció principal del mas, encara que l’escut de la finestra principal indica que la primera pedra fou ficada l’any 1542, sent un dels edificis documentats més antics del municipi.

Arquitectònicament aquesta masia és de tipus basilical, on destaquen un portal adovellat i una finestra goticorenaixentista amb un arabesc calat i amb relleus vegetals.

A Vilafant els conreus eren de secà, principalment blat, blat de moro, alfals, oliveres i vinyes. Així en el Mas Requesens les terres circumdants al mas eren conreables i abastien la producció local; encara que els productes que donaven més rendiment eren els hortolans i els avícoles, que es duien a vendre al mercat de Figueres. Actualment en el mas ja no s’hi du a terme cap activitat agrícola, ja que fa 30 anys que s’utilitza com a restaurant.

Cronologia documental

La referència més antiga que trobem sobre el nom Requesens que podria estar relacionat amb el mas, seria en la transcripció d’uns pergamins d’actes notarials de Francesc Prats, notari reial a Figueres. En una d’aquestes actes podem llegir que Francesc Barceló, pagès de Vilafant, li va vendre el “Mas Barceló” a Rafel Requesens, també pagès de Vilafant, l’any 1594. Francesc pagava el cens d’aquest mas heretat dels seus oncles, Garau Riera i Miquela, però fou Bernat Martorell l’any 1546 qui creà aquest censal.

Aquest acte podria ser el document on es demostra com el Mas va passar a formar part de la dinastia familiar Requesens, encara que no es pot assegurar plenament, ja que no es dóna informació concreta de quin era exactament aquest Mas Barceló. La família Requesens també eren els propietaris de l’actual Mas Bonet, juntament amb molts més terrenys dins del municipi convertint-se en una de les famílies amb més influencia a Vilafant.

La següent data la trobem en el S.XVII; segons l’historiador Josep M. Bernils i Mach, aquest mas fou adquirit per Cebrià Requesens l’any 1640. En Cebrià era germà de Baldiri Requesens, que es va casar amb Maria Vilar l’any 1702. Aquesta unió entre la família de pagesos de Vilafant (Requesens) i la família de pagesos de Figueres (Vilar) podria indicar la pèrdua del cognom Requesens en la següent font documental sobre el propietari del Mas.

Els masovers del Mas Requesens a partir de 1958 van trobar uns documents familiars al mas, i el pare va decidir fer fotocòpies. En una d’aquestes fotocòpies podem veure només un nom i una data: “Agustí Vila Biarnés i Llovet és casat amb la pubilla de casa Vilar de Vilafant, 1836.” Això ens indicaria que a partir del S.XIX els propietaris ja no tindrien el cognom Requesens, sinó que passarien a ser Vila.

La següent propietària de qui tenim constància fou Dolors Porret Vilà, que fou propietària aproximadament des de 1890 fins a la seva mort el 1920. En el Registro Fiscal de Fincas Urbanas de Vilafant de l’any 1905 Dolors consta com a propietària de diverses finques, entre elles Despoblado nº 5.

Aquest mas el va heretar el fill de la Dolors, Josep Barba Porret (1880-1960), que fou propietari del Mas des de la mort de la seva mare fins al 1960. Josep Barba, nascut i mort a Barcelona, fou un advocat afiliat al partit Acció Catalana Republicana que va arribar a ser fiscal de l’Audiència de Barcelona (1925-1929), jutge (1930-1933) i secretari del Tribunal de Greuges (1933-1938).

Josep va tenir dos fills amb la seva dona Josepa Gosé: Eduard Barba Gosé (1901-1973) i Josefa Barba Gosé (1904-2000). Eduard fou enginyer industrial i simpatitzant de la Unió Socialista de Catalunya, i durant la Guerra Civil Espanyola s’afilià al Sindicat de Tècnics de la UGT i ocupà diversos càrrecs de la Generalitat a les indústries de guerra. Amb la caiguda de Catalunya Eduard es va exiliar a França per després arribar a la República Dominicana. Allà va treballar com a enginyer pel govern dominicà fins a 1956, quan va marxar a treballar a Mèxic a causa d’amenaces polítiques de la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo. Quan va morir el seu pare Josep l’any 1960, Eduard va heretà el Mas Requesens, però Eduard no tornaria a Catalunya fins que es va jubilar, l’any 1969. Morí a Barcelona l’any 1973. Eduard va estar al capdavant de diverses institucions durant els anys en l’exili per ajudar a desplaçats catalans a França perquè poguessin arribar i establir-se a la República Dominicana, i també va ser un gran col·laborador i difusor dels jocs florals que es van dur a terme en l’exili.

Josefa Barba fou una pionera a l’estat espanyol en ser de les primeres dones a llicenciar-se en Medicina l’any 1926. Va obtenir beques per formar-se a Oxford l’any 1929 i a Baltimore l’any 1932. Especialitzada en neurologia, va travessar els Pirineus l’any 1937 per casar-se amb el seu amic Louis Flexner, que va conèixer en la seva estada als EUA, i van volar junts cap a Baltimore per treballar en la Universitat Johns Hopkins. Un cop als Estats Units el matrimoni va viure una prestigiosa carrera, sobretot a partir de 1953 quan van fundar l’Institut de Ciències Neurològiques a la Universitat de Pennsilvània, a Filadèlfia. Josefa només va tornar a Catalunya en contades ocasions a visitar el seu germà Eduard entre 1969 fins a la mort d’aquest en 1973. A partir d’ales-hores ella fou la propietària del Mas Requesens encara que Josefa es va quedar a viure a Filadèlfia fins a la seva mort l’any 2000. Actualment el Mas és propietat del fill de l’Eduard, Eduard Barba Martínez de la Hidalga, que va rebre el mas en herència de la Josefa.

Però durant el segle XX aquest mas no ha estat habitat pels seus propietaris, sinó que va tenir diferents arrendataris. Diferents masovers de Vilafant fins que es va instal·lar la família Prats des de mitjans del segle XX fins als anys 90. Aleshores s’hi va establir un restaurant, però va tancar anys després. Després que acabés abandonat s’hi va establir un veí de Vilafant, que hi cuidava cavalls, fins fa uns anys quan es va reinstal·lar un nou negoci de restauració, que es manté fins al dia d’avui. També consta que durant la Guerra Civil el mas, com altres grans masos del poble, van rebre refugiats de Figueres.

Detalls artístics

L’estructura d’aquest mas no ha patit modificacions ni reformes significatives en la seva estructura, només reformes i adequacions dels espais interiors quan el mas es va convertir en restaurant, però en cap cas varen afectar la part exterior. Les parts no adjacents al mas sí que han patit modificacions o fins i tot han estat ja eliminades.

La façana principal del mas és on trobem tots els elements de gran valor artístic i cultural. La finestra principal, situada al centre de la façana sobre l’entrada, conté els elements més vistosos d’aquest mas. A la llinda d’aquesta finestra es troba inscrit en llatí “In omnibus operibus tuis memorare novissima” (En totes les teves obres recorda’t de les darreries), un passatge bíblic de l’Antic Testament. També es troben les lletres JHS i MA amb un cap d’àngel a cada costat.

Aquesta finestra està coronada per un escut simple, amb una R i una creu gravades. A sobre d’aquest escut trobem també gravat “Fonc posada 12 de juny de 1542″. La inscripció feta a la pedra és més semblant a un 3 que a un 5, però és molt poc plausible artística i arquitectònicament que aquest mas fos construït el 1342, i la majoria d’estudis daten el mas en el segle XVI. Aquesta finestra té cinc arcs molt vistosos juntament amb diversos caps antropomòrfics i formes més abstractes; tot aquest conjunt estaria dins del moviment artístic del renaixement.

A la dreta de la finestra principal trobem una altra finestra amb figures antropomòrfiques, però el pas del temps les ha malmès. La forma de la finestra és conopial, igual que la finestra principal però més petita amb comparació. En aquesta finestra també trobem una altra inscripció en llatí: Primum querite regnum Dei (Primer cerca el regne de Déu). A la part interior d’aquesta finestra es troba un festejador, un element arquitectònic molt habitual de les masies catalanes de l’època que consisteix en dos petits bancs de pedra on poder mantenir una conversa vora la finestra.

A la banda esquerra trobem l’altra finestra, aquesta ja més simple en la seva forma rectangular. Destaca la R dins de l’escut (aquest cop sense una creu) i l’any d’inscripció. 1602 seria l’any quan es va construir aquesta finestra perquè es pot observar una diferència estructural amb les anteriors finestres, no van ser fetes al mateix temps. La façana esquerra del mas, que ha patit diverses reestructuracions, seria també de principis de segle XVII, encara que sense gaires adornaments i moltes reformes posteriors.

Les dues finestres de la part baixa de la façana no tenen gaires detalls, només la més gran a la part esquerra presenta una petita forma conopial com les dues finestres principals. A la part superior del mas trobem dues finestres bessones, les més grans de tot el mas. Aquestes finestres serien originalment rectangulars, fins on es marquen els laterals construïts amb carreus de pedra. Els arcs, fets de maons prims, serien una ampliació posterior, probablement a partir del s.XVIII. Aquestes finestres es van tapar, com a mínim des de principis de S.XX amb maons gràcies a les evidències fotogràfiques, però recentment han sigut obertes de nou.

La porta principal del mas fou no té detalls destacables, l’únic element visible és l’ampliació que es va dur a terme en algun moment en construir-hi l’arcada. Les llindes laterals creen una línia visual recta entre les dues bandes de la porta on es pot veure delimitada molt bé on comença la segona etapa constructiva de la porta. Les dovelles de l’arc no encaixen amb les de la porta original, que probablement seria rectangular. Pel que fa als murs del mas, són de pedra i fins fa relativament poc, estaven revestits com es pot observar en les fotografies antigues. Totes les reformes són fetes amb maons així que és fàcil de veure on hi ha hagut desperfectes durant els segles. Avui el mas romandre a pedra vista.

A l’esquerra del mas trobem un edifici annex, amb el sostre més alt que la part adjacent del mas principal i on també trobem una finestra amb un escut R i gravat 1602. La finestra és gairebé idèntica a la finestra esquerra de la façana principal, el que ens podria indicar que aquest edifici annex també fou construït a principis de S.XVII, encara que en algun moment va patir greus desperfectes perquè es troba remuntada amb maons i ciment. Aquesta part del mas es troba plena de portes i finestres tapades amb maons, i això dificulta la cronologia de les modificacions.

La part posterior del mas, la que està a tocar del rec, està envoltada per la vegetació. També si troben moltes finestres i portes tapiades amb rajols i murs derruïts d’anteriors estructures ja derruïdes. Es troba en estat de desús, però hem de pensar que quan el mas era productiu en l’àmbit agrícola tota la vegetació del rec no hi era present, i que la part posterior també era d’ús pràctic. Actualment, ja no compleix cap funció.

Davant de la façana principal encara hi trobem l’era. Aquest espai circular i aplanat era on els pagesos separaven el gra de la palla. Un cop batuda la collita, es retiraven la palla i les fulles i quedaven els llegums o cereals a sobre l’era. Aquesta era havia de ser prou ampla per què un animal de càrrega, com un bou o una mula, anessin fent voltes amb un trill per sobre la collita de manera còmoda. Aquestes eres també es podien utilitzar com a espais de treball i fins i tot de zones d’esbarjo dels pagesos.

Altres espais, com el paller, ja han sigut derruïts amb pas dels anys. Quan el mas va deixar de tenir aquesta funció agrícola, juntament amb l’estat ruïnós del paller, es va decidir enderrocar-lo a finals de s.XX. Altres espais, com les tines, també han acabat en estat semiruïnós i han hagut de fer-s’hi adequacions perquè no caiguin.