Estructura de l’església de St Cebrià (II)

Aquesta entrada es troba englobat en la celebració dels 900 anys de la primera menció de l’Església de Sant Cebrià de Vilafant. Aquest post estarà enllaçat amb la resta de entrades dedicades a l’església de Sant Cebrià.

Al mur meridional, prop de la cantonada amb el frontis, hi resta la porta antiga. Aquesta façana és la més interessant a simple vista, ja que es veuen les 3 fases arquitectòniques que ha patit l’església durant aquests 900 anys. La part inferior, feta de  pedra de terra sorrenca, és el mur del primer temple, on es troba la porta original del temple, dovellada, tapiada d’arc baix, del romànic final. A sobre aquesta porta trobem la segona fase, feta d’un parament de pedra calcària carrada amb una finestra emmarcada amb la data 1744 gravada. En aquest segon mur es pot veure la forma del antic campanar d’espadanya. Sobre aquest segon mur trobem la ampliació final, un mur sobrepujat amb maçoneria al segle XVIII, que va permetre aixecar el sostre de l’església i construir les golfes.

A continuació d’aquest mur, en la seva meitat oriental, s’hi afegeix una construcció tardana (segles XVIII-XIX) que posseeix una porta moderna. Dins d’aquesta entrada, es troba una pila baptismal datada en el 1590.

La volta de la nau és apuntada i seguida. No hi ha un arc triomfal que assenyali la separació entre nau i presbiteri. Aquesta volta no posseeix cornisa. A cada banda de la nau hi ha senglars altars, imbuïts en el gruix dels murs, d’època moderna; el cor també és un afegitó tardà.

El parament queda al descobert enterament a l’interior de l’església i en els murs laterals i de capçalera en l’exterior. És de carreus de pedra calcària ben escairats i allisats, amb tendència a les formes rectangulars. La volta es construí, també, amb carreuada.

En les parets interior trobem col·locades 14 peces de fusta que representen els 14 passos del Via Crucis. La taula del altar te inscrit en llatí el dia d’inscripció, 9 de febrer de 1945. Als laterals de la entrada trobem les inscripcions en llatí PARCE DOMINE i CARTEMUS DOMINO.

Sant Cebrià de Vilafant pertany, per les seves característiques (planta rectangular, volta apuntada…) al període romànic IV (segles XII-XIII). Els monuments d’aquest darrer període evolutiu el romànic empordanès es caracteritzaven per la inexistència del absis semicirculars, que han estat un element essencial dels temples d’aquest estil des dels seus inicis. Les esglésies del període romànic IV són simples aules rectangulars; llur capçalera carrada és un pas decisiu vers l’aparició dels absis poligonals gòtics.

L’església de Vilafant, dins aquesta tipologia, és, possiblement, de les més avançades de la comarca, almenys en sentit evolutiu: la seva porta adovellada és més pròpia del gòtic primitiu que del romànic final.

Tercer plafó de l’exposició dels 900 anys d’història. Cliqueu aquí per veure el segon plafó i aquí per veure el quart.