Aquesta entrada es troba englobat en la celebració dels 900 anys de la primera menció de l’Església de Sant Cebrià de Vilafant.

Aquest post estarà enllaçat amb la resta de entrades dedicades a l’església de Sant Cebrià.

Sant Cebrià de Cartago, nascut l’any 200 i mort el 14 de setembre del 258 després de Crist, fou un bisbe molt destacat per la seva tasca teològica i pastoral, que morí màrtir. Nascut amb el nom de Tasci, provenia d’una família benestant i es va poder formar-se en retòrica i dret. Considerat un dels pares llatins de l’Església, juntament amb el seu mentor Tertul·lià, es va convertir al cristianisme cap al 246, i dos anys després fou ordenat sacerdot. Reconegut pels seus grans dots de paraula i fervent creença en Déu, va ser nomenat bisbe d’aquella diòcesi tres anys després.

Figura de Sant Cebrià darrera l’altar de l’església de Vilafant

L’any 250, l’emperador romà Deci va decretar l’obligació de fer sacrifici en nom de l’Emperador, atacant directament la religió cristiana i començant la persecució contra aquest col·lectiu. L’imperi enviava procònsols a les ciutats importants per administrar els edictes, però sant Cebrià ja havia fugit quan arribaren a Cartago. Aquesta fugida va ser interpretada per alguns sectors com a covardia i deshonor, i fou durament criticat per ells. En canvi, sant Cebrià defensava que ho va fer per mantenir des de fora el seu guiatge pastoral. Durant aquells anys, els cristians perseguits es dividien entre aquells que van abjurar la seva fe (lapsi), els qui sense haver-ho fet obtenien un certificat conforme ho havien fet (libellatici) i aquells que es mantenien públicament cristians amb totes les conseqüències.

Sant Cebrià va formar part d’aquests darrers. La seva convicció va fer que només readmetés al culte aquelles persones a punt de morir, i no acceptant cap baptisme fora dels rituals cristians establerts.

Retaule gòtic (s.XV) de Sant Cebrià de Cabanyes

El nou emperador Valerià va iniciar el 256 una nova persecució contra el cristianisme, sent aquesta molt dura i martiritzant el papa de Roma Sixt II. Sant Cebrià no va claudicar i seguia professant la seva fe, fins que el procònsol a Cartago Galeri el va fer apressar. Va ser reclòs a la seva pròpia ciutat, d’on Sant Cebrià no va intentar fugir. El 13 de setembre és detingut després que les autoritats romanes decidissin executar-lo. L’endemà, el 14 de setembre del 258, fou executat a Cartago per decapitació amb espasa. Sant Cebrià, que es va desvestir i embenar els ulls ell mateix, va exclamar abans de morir: “Gràcies siguin donades a
Déu”
. Sant Cebrià es converteix en el primer màrtir africà, i el seu sant és celebrat, tant per l’església catòlica com per l’ ortodoxa, el 16 de setembre.

L’església parroquial de Vilafant ha estat sempre dedicada a Sant Cebrià, des del primer document de 1119, en què ja es fa referència a l’altar de sant Cebrià. L’altre poble alt-empordanès amb una església dedicada a sant Cebrià és Torroella de Fluvià. Les següents més properes, les trobem al municipi d’Esponellà , al Pla de l’Estany, i a Flaçà, al Gironès.

Primer plafó de l’exposició dels 900 anys d’història. Cliqueu aquí per veure el segon plafó.

Anuncis